Escriptura semi-automàtica.

I dia tras dia, camino incansable sense tenir un destí. Aquesta incertesa em mata. Per que des de ja no recordo quan, que he perdut el control. No sé quina direcció seguir.

M’enfonso.

Dona’m la mà que m’enfonso!

Els minuts al teu costat se m’escapen de les mans. Te m’escapes com qui intenta atrapar l’aigua. Em remulles, em refresques. Em revius. Però mai et puc mantenir prou estona al meu costat.

Ets volàtil, com el millor perfum.

I hi ha cops que necessito quedar-me agafada a la teva pell, al teu cos. La teva escalfor m’alimenta. I soc dins del llit i estic perduda. Sense tu em sobra espai. Però tinc un buit que no puc omplir. 

Déu meu… t’estimo tant!

On ets? Què faras? I tanco els ulls i et veig aquí. I si estic uns instants més a les meves fosques, em sembla que ja sento la teva olor.

Fem un viatge llarg. On no existeixi el dolor. On només hi siguem tu i jo.

Et necessito. Que t’he dit que hi ha dies que m’enfonso. El vent s’emporta les paraules. I també la teva olor.

Demà serà un altre dia, i ja queda menys per veure’t.  On ets? Et vull aquí. A prop de mí. Em torno boja. Boja per tu.

I ho cridaria als 4 vents. Fort, tant fort que no podria parlar mai més. I vull volar lluny d’aquí, pegada al teu cos, i molt arran del mar. Com si fossim les dos, un sol cos alat. I surfejant l’aire entre la onada i el cel, ens emborratxarà l’olor de sal, i el vent ens mullarà la cara.

Al teu costat, sempre al teu costat.

 

Els teus ulls, tot es culpa dels teus ulls.